LES COLÒNIES I LA CAPSA DE PETONS

Quan l’Arnau va començar P5, ja preveiem que seria un any de canvis, sorpreses, coses noves… i una d’elles eren les colònies al final d’aquesta etapa. Algun dia durant el curs ha sortit el tema (pocs dies), i ell tenia claríssim que no hi volia anar. Era la seva decisió, així que vam decidir no forçar res. Ell tenia clar que no, doncs res, té molts anys per endavant per anar de colònies, ens dèiem el pare i jo cada cop sortia el tema.

Fins que fa com un mes, mes i mig aproximadament, que ens va dir que hi volia anar. La nostra cara va ser un poema…

32126-clipart-illustration-of-an-expressive-yellow-smiley-face-emoticon-with-one-big-eye-stressed-out-or-nervous-1Crec que vam dissimular prou bé, o no… hehehehe vam decidir parlar amb la seva mestra i cap problema. Així que, genial! Havíem de comprar tot el que es necessita per marxar a una casa de colònies, i junts vam anar a fer les compres, ell ho tenia claríssim: -necessito un sac de dormir, un lot, una motxilla, xancletes pel riu… -i moltes coses més que algunes estaven a la llista i altres no  🙂

Anar de colònies és seriós. Vol dir dormir fora de casa, estar dos dies sense el pare i la mare, la germana… vol dir estar lluny de l’entorn que dóna seguretat. Vol dir, conèixer moltes coses noves, sensacions, estímuls per descobrir…

Serà tota una experiència, una aventura… però no tots els infants ho afronten de la mateixa manera. El nostre fill, com tots, és un nen sensible, i pare i mare patíem. Sí, també s’ho passaria bé, clar que sí, però i sinó? Sabrien les mestres adonar-se’n? Ai, va! Estic escrivint jo que sóc mestra! Sí, i estic farta d’anar de colònies, però com a mestra, no com a mare. I per primera vegada sento el que senten les mares que he vist dir adéu amb el cor encongit als seus fills. Ara les entenc. I és que les mestres ens enduem el més valuós per uns pares, els seus tresors. I ara marxa el nostre tresor.

Per primera vegada em faig preguntes a les quals també en sé la resposta:

  • Està preparat per marxar? (ell ha demostrat sobradament que sí)
  • S’ho passarà bé? (sé que sí)
  • Menjarà? (sé que sí, o no… vés a saber)… Penso en les al.lèrgies (millor que no hi pensi…).
  • Demanarà ajuda si necessita alguna cosa? (buf… en aquesta dubto, millor no hi penso).
  • Dormirà? (Seguríssim!)E
  • I si es desperta de nit? (Ai mare…)
  • Demanarà que li netegin les ulleres? 
  • Podrà anar al lavabo? (Ja sabem que a vegades costa quan no ets a casa…).
  • Ens trobarà a faltar? (Seguuuuur!).

El pare que també es fa preguntes però no me les diu, em respon a tot, tot i que jo en sé les respostes.

La nit abans de marxar, repassem tot el que hi ha a la motxilla. Sembla que ho tenim tots clar 🙂

Per un moment em quedo glaçada: -saps mama, no m’ho passaré pas bé…

–ah, no? –responc acollonida.                                                                                                                     –no! m’ho passaré teta i bomba! hahahahahathumbnail_image2 (1)

 

 

 

 

 

Ha arribat el dia, està emocionadíssim no! Súpermegaemocionat!!!! Que “guai” veure’l així. Repassem el que hi ha a la motxilla (és el que té tenir una mare pesada…). Però ull! Hi ha una cosa nova a dintre!!! Una capseta (això no hi era a la llista). Ell em mira sorprès.

Li explico que és la capsa dels petons.

(El mateix dia m’he llevat més d’hora, i m’he pintat els llavis i he fet petons a mils de post-its!!!).

Continuo i li dic que si en algun moment necessita un petó, doncs allà n’hi trobarà, sobretot quan vagi a dormir. Li dic que segur la mestra li farà un petó, però que si en vol un de nostre, a la capseta n’hi ha molts.

 

Marxem a l’escola. Vol portar la seva motxilla.thumbnail_image3

Té pressa per entrar a classe, veure els companys. Veure la mestra i mostrar la motxilla. Hora de marxar. Infants que de dos en dos es donen la mà i en fila encarrilen el camí cap al bus.

Els pares? Els pares fem riure, o plorar… tirem fotos sense parar, a cada passa… com si no els haguéssim fotografiat a casa. Els fem petons a cada instant, somriures nerviosos de tots. Deixen motxilles al bus, i hi pugen ràpidament. Tots volen seure al costat de la finestra per dir adéu. Nus a la gola. Vull plorar però no puc. Aquell somriure. I nosaltres orgullosos pensant en que tot el curs ha estat dient que no hi volia anar… Tu sol has superat la por! Sí, senyor! Ets un crack!

Petons, i més petons…

Encara no fa ni 10 minuts que ha marxat, que ja el trobo a faltar… abuf… Però s’ho passarà bé! I miro el mòbil, a veure si algun pare o mare diu alguna cosa? I així tot el dia… estic rara, i penso en ell tot el dia, i tota la nit, i a la nit me’n vaig a dormir amb el mòbil a la tauleta i no el poso en silenci, no fos cas que algú truqués i…. i res!!

Oh! He sigut capaç de dormir, i miro el mòbil, no trucades, no wats… tot tranquil. Avui em llevo d’una altra manera. Avui veuré el meu fill i li faré mil preguntes, i segur que ens explica mil històries i…

I arriba adormit. Tots arriben adormits. I de mal humor. De seguida que baixa se m’abraça i em diu que no s’ho ha passat bé. El cor se’m trenca en mil trossets. I li demano el perquè… i diu que m’ha trobat a faltar. Que ens ha trobat a faltar a tots. I somric… està cansat. Necessita dormir. La mestra diu que no ha parat. Que tot ha anat molt bé.

Ens fiquem al cotxe, i des del minut 0 que dorm. I dorm 4 hores seguides, non stop! I jo buido la motxilla. I trobo la capseta… oh! Està buida… No hi ha ni un sol petó… se’m neguen els ulls… eps! Es va emportar el seu col·lega, un nino que té una butxaca, allà hi ha un petó!!! Ooohhhh!!!!

thumbnail_image1 (1)

I es lleva, i ens abraça, diu que està cansat però que té molta gana. I mentre menja no para de xerrar, i xerrar, i xerrar… i la xerrera encara continua. I li demano si va agafar algun petó… i diu que sí, abans d’anar a dormir. I diu que la resta els va repartir amb els seus companys i companyes. Ric… –A les mestres també n’hi vaig donar, eh mama!

Pare i mare que estem contents. Avui ja estem tots junts de nou. La petita que no para d’empipar-lo. Ell xerra que xerra i la petita canta. Ja tenim el “xou” de cada nit, tot torna a la normalitat… 🙂

 

Aquí teniu el conte: LA PROVISIÓ DE PETONS DE LA ZOE. 

Veure conte complet: http://es.slideshare.net/ceipmadrenc/conte-zea

La petita Zea marxava de colònies. Li esperava passar una nit fora de casa i això no li agradava, això la feia patir. Sentia por de dormir lluny dels seus pares. Però aquests van tenir una bona idea. Abans de marxar li van fer una bona provisió de petons. D’aquesta manera, van aconseguir que la Zea marxés contenta i no tingués por d’estar lluny.

Jo no li vaig voler explicar el conte per no atabalar-lo. Simplement li vaig fer la capsa de petons. En aquest altre enllaç veureu algunes imatges del conte, és bonic de veure… Diu que els petons endolcen la tristesa, jo diria que a més, endolcen la vida!!!!                   veure vídeo: https://youtu.be/Best7WZNB_E

Si el voleu explicar a casa, abans o després de les colònies, ja ho sabeu. I si el voleu treballar a l’escola, és genial 🙂

Marona de colors 🙂

 

 

Anuncis