Seré sempre així de petit i serà així de guai?

Aquest cap de setmana passat, per alguna raó va ser diferent… Ja dissabte ens vam llevar amb la calma. Quin gust no llevar-se amb el so del despertador, llevar-se amb dues criatures que tot i fent-se una l’adormida, la cosa no cola i un em fa petons, l’altre que se’m posa a sobre, ara em trobo un peu per aquí, l’altre que em destapa per allà… i el gran que em demana què farem avui. Rumio… doncs no sé, estar-nos a casa avui que podem!

Esmorzar tranquil, parlem, mirem la tele, juguem, una petita que demana el pit, ens hi posem bé al sofà, germà gran que corre per casa a veure què pot fer, i s’asseu a mirar la germana recolzat amb mi… Miro al meu voltant, i hi ha una escampadera monumental al terra, peces de lego, avions, nines, torretes… la planxa en un cantó del menjador, i al costat una pila de roba per planxar, s’acosta l’hora de dinar i aviat arribarà el pare i encara no tenim el dinar fet, i correm amb pijama, i… i què? És dissabte… durant la setmana la frase que més sona a casa és: -anem tard! Com l’odio… i l’odio dir-la. Però ara hi ha silenci, un silenci quasi miraculós, que només es trenca amb la respiració de les criaturetes que estan arraulides al meu costat.

Però no sé perquè, recordo quan vivia sola, al meu pis de soltera. Tot estava endreçat, no tenia roba de ningú per rentar i planxar, sols la meva. No m’entrebancava amb res al caminar, sols amb les meves gatones que s’estiraven panxa-contentes al terra… i hi havia silenci. No podia imaginar-me com seria quan fos mare, no podia imaginar-me la vida amb fills… i en canvi ara, no puc imaginar-me la vida sense ells, el meu tot.

Dissabte tranquil, dinem tots junts, menjar que cau a terra, nena que demana pa, una cullera per jugar, nen que demana què farem avui. Rumiem… Podríem comprar les disfresses del carnaval, a part d’omplir la nevera, tenim la mala costum de buidar-la entre setmana… podríem fer un voltet, avui fa un sol genial, no fa fred. No hi ha presses, tot és tranquil, i al vespre penso que hem fet tot el que ens havíem proposat, és d’hora… fem una pizza? Però la fa la mama! I el fill gran m’ajuda! Que “wai” aquestes estones de cuiner…

I sopem, sopem tots junts. Mmmmm pizza! I la petita que asseguda al seu rotllo a la trona fa les delícies de tots, menja pa, sempre és la primera a fer els àpats, i ara ens mira, i ens crida… i nosaltres riem, i riem per això i alguna cosa més que de sobte ja no recordo perquè rèiem. Una pregunta que em deixa sense paraules i em venen les llàgrimes d’emoció als ulls. Ho sé, sóc sensible, i què?

Papa i mama, seré sempre així de petit i serà així de guai?

La sang se m’ha glaçat… m’emociono. El meu fill és feliç, li veig als ulls, li brillen, i em sento taaaaaaaaaant contenta que es senti així. I alhora em preocupa, perquè carai fa barrinar tant el caparró? I amb el pare més tard comentem la pregunta, el germà gran, que sempre diu que és gran, fa una pregunta afirmant que és petit… no vol créixer, i jo tampoc vull que ho faci… (sí que ho vull, però no tant ràpid. Bé, ja m’enteneu).

Enrere queda quan va deixar la pipa, i aviat o no, ho farà la petita.

Enrere queda quan va deixar els bolquers de dia, després de nit. I aviat o no, ho farà la petita.

Enrere queda quan va deixar el pit. I aviat o no, ho farà la petita.

Enrere queda quan plorava a l’escola cada dia… Algun dia encara s’escapa alguna llagrimeta. No em vull separar de tu mama, em diu encara el dilluns amb pena.

Enrere queden, les rabietes en públic, al súper, al carrer, al cotxe… Ara comencem amb la petita… (esperem no duri gaire temps…).

No recordo que mai el gran, pintés cap paret. La petita ja és tota una “grafitera”.

Algun dia, voldran que els deixi en pau, a l’igual que jo a vegades desitjo una mica de silenci.

Algun dia, ja no es despertaran al meu costat i al costat del pare, i aquell dia els trobaré a faltar, i sentiré el nostre llit buit. No em trobaré cap petit peu al meu cap, o una mà que cau de cop sobre la meva panxa…

Algun dia, la falta de son, tindrà un altre significat per mi i per nosaltres.

Potser algun dia, veuré que la universitat és més cara que els bolquers.

Algun dia, estimaran a altres persones a la vida, i potser jo, sentiré una mica de gelosia. Llei de vida, que estimin a altres persones, la gelosia-tristesa de la mare marxarà, també llei de vida.

Algun dia, seré jo la que necessitaré que m’abracin i m’acaronin… i m’agradarà immensament sentir-ho.

Així que sí, ara m’entrebanco amb joguines, i a vegades no sóc conscient que això vol dir que hi ha molta vida a casa nostra. Una llar que a vegades respira “ko´s” però per l’altre felicitat. Felicitat que ells estan captant i vivint.

Marona que em llegeixes, és igual que tinguis una pila de roba per planxar, que la casa estigui per recollir, és igual… respira i gaudeix de l’amor recíproc entre vosaltres, de pares i fills, gaudiu de la vida i gaudiu dels fills, perquè no seran així mai més. I el “cuentu” també me l’aplico jo… Perquè no fill, sempre no seràs així petit, però sí que intentarem que sigui així de “guai”!

IMG_2115 - copia.JPG

Marona de Colors