EXPERIMENT AMB PINYES

Aprofitant que ahir vam anar al bosc a buscar el tió, vaig aprofitar per agafar unes quantes pinyes. L’Arnau em va demanar perquè les volia, i li vaig dir que volia fer un experiment. –Un experiment? Va demanar, i tot seguit: -Jo t’ajudo, mama!

I al vespre ens hi vam posar, vam agafar un parell de bols grans. En un hi vam abocar les pinyes i l’altre el vàrem omplir d’aigua. El bol de pinyes, tant l’Arnau com la Júlia el van manipular una mica, les van olorar, i la petita fins i tot se les volia posar a la boca. Fins i tot i vam trobar una aranya petita per entre mig de les pinyes!!!

Com que em miraven esperant qui sap què, li vaig demanar a l’Arnau què passaria si ficàvem les pinyes en el bol d’aigua. I em va dir que flotarien. Li vaig demanar perquè creia allò, i em va dir que les pinyes suren perquè no pesen. I el vaig animar a ficar-les a l’aigua per veure què passava. La petita va voler col·laborar en el procés, quins riures que feien els dos. I el pare que em mirava com demanant, què passaria… hihihihihihi 🙂

Les vam deixar una estona a l’aigua i de tant en tant les observàvem. Aparentment no passava res. Vam jugar una estona al menjador i vaig proposar d’anar a veure les pinyes, no abans sense demanar què creien que hauria passat, i l’Arnau va respondre que com que feia molta estona que estaven a l’aigua, potser s’haurien enfonsat. I… ooohhh, sorpresa!!! Les pinyes s’havien tancat!!! Les pinyes que havíem collit eren obertes, i dins l’aigua s’havien tancat. Que xulo, mama!!!     –I perquè s’han tancat? Vaig demanar… pare i fill esperaven resposta, i la petita volia jugar amb les pinyes en remull… l’explicació és senzilla, les pinyes es tanquen quan es mullen per protegir els seus fruits, els pinyons. L’Arnau se les va mirar i va dir: -Així les pinyes són les mares i cuiden els seus fills, no mama? –Doncs, sí! Així és. Li vaig respondre.

Per últim, vaig proposar de treure-les de l’aigua i deixar-les assecar per veure què passaria… i aquest matí, l’Arnau ha comprovat que ho va ben encertar, s’han tornat a obrir perquè s’han assecat.

És un experiment senzill, però que la mainada estant molt atents. Dies enrere el vam fer a l’escola i va ser interessant tot el suc que en va sortir d’aquell moment.

Anuncis

El part de l’Arnau

Vaig 3 dies tard… Ja han passat 5 anys i 3 dies del naixement de l’Arnau. 5 anys, aviat és dit! En aquest temps hem fet un aprenentatge dia a dia del què és ser pare i mare, i el que ens queda…

La DPP de l’Arnau era l’11-11-10 (pel ginecòleg), per mi el 14, però com que aquestes coses són sorpresa total, l’Arnau va decidir sortir el 22-11-10.

Els últims dies es van fer pesats, molt pesats, perquè innocent de mi, quan la gent m’havia demanat quan acabava els havia dit el dia 11, i buf…!!! Perquè la gent era tant pesada? -Què? Encara no? Tenia molt clar que si mai tornava a estar embarassada mentiria sobre la data d’acabar, els últims dies d’embaràs d’una dona, les hormones estant a flor de pell, i només falta la gent anar atabalant…

No vaig tenir mai cap contracció, res. Jo verda com un enciam, això és el que em deien els metges. –Vés a caminar, dorm, descansa… I jo que feia maratons i res, hihihihi

Però el dia 21, que era un diumenge, al matí mentre esmorzava, de cop i volta em va venir un dolor a la panxa, un dolor que em vaig quedar paralitzada, em vaig espantar, què coi era allò? Una contracció? “Collons, quin mal, no?” El meu home em va mirar…. jo no sabia què dir, em mantenia asseguda, no vaig acabar d’esmorzar. Allò es va repetir 2 cops més, i ja va estar, va parar… Justament aquell dia havíem d’anar a l’hospital a fer corretges, sortiríem de dubtes. Allò ja ens va fer estar en alerta tot el matí.

Allà, els vam explicar el què havia sentit, però jo continuava verda. Res, ni dilatada, ni símptomes de part… buf! Però tot i així, la llevadora que em va fer el control, ens va aconsellar que anés a caminar, que mengés bé i que descansés i fes una dormideta, doncs aleshores estava verda però allò podia canviar en qualsevol moment. I si tot continuava igual, vaig sortir amb una data, que el 23 a les 9h del matí fóssim allà perquè em provocarien el part.

Aquell dia, vam anar a caminar, vam caminar molt, feia fred, però jo estava espitosa, i anava pensant en el dia 23, pensava que aquell dia segur que ja el tindria als meus braços… Vaig dormir, vaig fer una migdiada que recordo va ser molt dolça, tranquil·la, l’última migdiada tranquil·la… hahahaha 🙂

I al despertar-me tenia gana, molta gana! Mentre sopava, eren les 20h, em va trucar la meva sogra per demanar-me com estava, li vaig dir que estava sopant, que tenia gana, i em va dir que mengés molt per si aquella nit em posava de part, tenir forces per empènyer. Coses de iaia, vaig pensar jo!

Al cap de res, em va trucar la meva mare, i li vaig dir el mateix, que estava sopant, i em va dir que no mengés gaire, que a veure si a la nit havia de córrer i jo amb l’estómac ple. Coi! A qui havia de fer cas? Doncs al meu estómac, jo tenia gana, punyeta!

I un cop ben descansada i menjada, me’n vaig anar a planxar, i després a la dutxa… el meu home em mirava sorprès… era tard i jo cap aquí, cap allà, donant voltes per la casa.

Però… a les 12h en punt de la nit, no va caldre provocar res, vaig entrar ben enèrgica a la cuina i plof! Em vaig notar ben molla. Havia trencat aigües? Em vaig quedar immòbil, havia sentit que alguna cosa allà baix s’havia trencat, però jo m’esperava l’escena típica de les pel·lícules, un bon mullader, però no, va ser algo de menys consideració. El meu home que va mirar el rellotge, les dotze en punt, va dir. Vam anar tots dos al lavabo, i no ho teníem clar, se m’havia escapat el pipi? Eren aigües? I jo feliç de mi, em vaig canviar i em vaig ficar al llit, hahahaha

Però jo no podia dormir, l’Arnau es movia molt i jo no trobava la posició còmode per dormir. El meu home que va encendre el llum de l’habitació, i em va dir que anéssim a l’hospital i que em miressin, que sortiríem de dubtes. No em vaig negar. I sense dir-nos quasi res, ens vam vestir i vam marxar cap a l’hospital la mar de tranquil·lets, els nervis anaven per dintre. Però de sobte, a mig camí, a ¾ de 2h de la nit, vaig tenir la 1a contracció, quin mal! El pare va apretar el pedal del gas i en un plis-plas vam arribar a l’hospital. Ara riem, però en aquell moment no rèiem, doncs les contraccions van ser de bones a primeres cada 3 minuts. On era la teoria de que les primerenques comencen contraccions cada 10 minuts? Ja m’entrava el “canguelis”…

I vam arribar a l’hospital, i recordo dir: -no sé si estic de part, no sé si he trencat aigües, no sé si tinc contraccions… hahahaha I dit això, de seguida cap a dintre, ens van acomodar a la sala de registre que havíem estat el mateix matí, la llevadora ens ho va confirmar, tu ja estaves de camí, ja no marxaríem d’allà fins que tu vinguessis al món, quina il·lusió! Encara recordo la cara amb la que ens vam mirar el meu home i jo. Estava dilatada d’1cm, però jo tenia contraccions que feien pupa. M’havien posat les corretges i jo em volia moure i no podia… em van entrar ganes d’anar al lavabo i vaig demanar-li al meu home que anés a buscar la llevadora. M’ho va treure tot i li va dir al meu home que entrés amb mi al lavabo, jo m’hi vaig negar, volia anar-hi sola! A dintre el lavabo, vaig sentir com la llevadora li deia al meu home que estigués rere la porta, per si… coi! Si hagués de sortir una criatura, seria capaç de notar-ho, no?

Al sortir, em vaig sentir algo millor, però les contraccions continuaven. Em van fer anar a una altra sala, la sala de dilatació. Em van fer estirar, però jo no volia estar estirada, volia moure’m quan aquell dolor em deixava. Em feien mal els ronyons, molt mal, i el meu home em feia fregues a l’esquena. La llevadora era més aviat antipàtica, i va entrar amb una pilota de pilates que de poc no li tiro pel cap. –Jo el que vull és que em miris, no vull una pilota, això fa molt de mal…!!!

I em va dir, que em miraria, però que seria probable que no hagués dilatat gaire, que havia d’aguantar. Coi! Quina poca empatia vaig pensar… i mentre em mirava i jo em recargolava, va fer un crit: Estàs dilatada de 7cm!!!

Què? Com? A sí? Però sinó feia ni dues hores que era allà! Osti tu! Adrenalina a “tope”, una mica més i me la menjo perquè fins aleshores no em va fer cas, era una pobre primerenca…!!! I com la nena de l’exorcista, em vaig incorporar i li vaig cridar: -Vull l’epiduraaaaaaaaaaaaaaaaaal!!! Hahahahahahaha

I el van anar a buscar volant. Ella i una infermera em van ajudar a aixecar-me i li van dir al meu home que ara ja anàvem a la sala de parts. A la sala de parts? Em va entrar tremolor de cames!!! I li van dir al meu home que anés al cotxe a buscar la bossa de la criatura, que estava anant tot molt ràpid. El meu home, quan m’explica que aquelles hores de la matinada corria pels passadissos i les infermeres el miraven, diu que el més segur que van pensar és que: -aquests van de part! hahahahaha

I resulta que ell va sentir com em posaven l’epidural, va ser un moment molt estressant perquè l’anestesista em recalcava que no em mogués, i mentre notava l’alcohol per l’esquena, infermera i llevadora m’agafaven per un braç cada una, però a mi em va venir una contracció, i em van entrar ganes d’empènyer, i vaig cridar: -no me la poseu, no me la poseu, tinc ganes d’empènyer!!!! Però em van dir que no em mogués, i no em vaig moure, me la van posar… i 5 minuts i els dolors van desaparèixer, buf… quin descans. Allò era massa! Com pot ser tant bèstia que vingui una contracció i que no et doni temps a recuperar-te que ja te’n ve una altra? Però ara tot estava en silenci, calmat, els dolors havien desaparegut… i això és el que em va deixar clavat com una espineta, si no m’haguessin posat l’epidural, potser l’Arnau hagués nascut en un moment, perquè no em van fer cas? Però res, l’epidural ja estava posada, eren quarts de 6 del matí… i allò ja no es va activar més. El meu ginecòleg va venir, em deia que dormís, però jo no tenia son, mirava la maquineta de les contraccions, i allò marcava però jo no sentia res. Coi? Què passava?

I mig endormiscats, el ginecòleg va tornar a aparèixer a quarts de 8h del matí, i ens va dir que havíem d’anar per feina, que em preparaven i jo hauria d’empènyer com em digués ell. I jo innocent, havia d’empènyer? Sense sentir res? Doncs sí, va anar així… és fotut empènyer sense tenir-ne ganes. Però jo empenyia i empenyia, i m’agafava aquell llit, i a les mans del meu home quan podia, ell m’aguantava l’esquena quan m’incorporava, i sentia el ginecòleg que em parlava, però no li feia cas, jo escoltava al meu home i ell em donava la força que necessitava. En un moment de descans, la llevadora es va enfilar en un tamboret i em va començar a empènyer la panxa! El meu home i jo no sabíem què dir… fèiem el què ens deien. Estàvem flipant!  Jo empenyia, però quan em relaxava per respirar, l’Arnau pujava amunt, així que vaig llegir-li els llavis al ginecòleg quan va dir-li a la llevadora: -es-pà-tu-les! Què coi eren les espàtules? Vaig tancar els ulls, vaig pensar que no els obriria, i que faria el que em diguessin. Tot això va passar potser en uns 20 minuts. Estaven apunt de ser les 8h del matí, se sentia que hi havia canvis de torn, i la llevadora havia de marxar però no volia, volia veure l’Arnau. I fins que vaig sentir: -ja li veig el cap, té el cabell ben negre! Vaig obrir els ulls, ja el veia? Havia d’empènyer amb totes les meves forces! El meu home que va demanar: -Té el cabell negre? I va anar a treure el cap… hihihihihi

Un últim esforç12 i… el vaig veure sobre meu, eren les 8’02h del matí, d’un dilluns.

 

Per a tu, Arnau:

 

Vaig escriure aquestes línies als pocs dies d’arribar a casa. Sempre recordaré la primera vegada que et vaig veure. Tot fràgil, ben blanquet, arrugadet, molt moreno de cabell… el doctor em va destapar la part de sobre del meu cos per posar-te sobre meu. 3’370kg d’infant preciós.

Vaig mirar el papa, com plorava… et vaig tornar a mirar i buf! De cop les meves llàgrimes van començar a sortir com si no hagués plorat en la vida. Eres taaaaaant maco. Et vaig començar a parlar suaument: -Arnau, Arnau… i tu em miraves, em buscaves amb la mirada. Tinc aquella imatge gravada per sempre més. El papa que deia: -Mira, mira com et mira… i jo: -Arnau, sóc la mama.

Mama, sóc mama!!! No podia ser veritat, sempre imaginant com seria aquell moment, però aquell moment era inimaginable, s’havia de viure.

Aquells moments eren tant màgics, estàvem tots dos en estat de xoc. Era la primera vegada que experimentàvem aquella adrenalina. Tot va anar tant ràpid… Estàvem sorpresos pel miracle de la vida. T’havíem buscat amb tota la il·lusió del món, i ja et teníem amb nosaltres. El pare no parava de fer-me petons, i dir-me que m’estimava, que era molt valenta. Jo no podia parar de plorar i et mirava i pensava: -i ara què? Ostres, depenies totalment de mi, quina por i quina alegria al mateix temps.

 

I ara què? Doncs que ja tens 5 anys, Arnau! 5 anys!!! Ens has ensenyat i ens ensenyes tantes coses… Ets tant bon nen, tant maco. Ens tens el cor robat, tens una sensibilitat extraordinària, massa per la teva edat, una capacitat d’estimar enorme, tens un cor molt gran, molt, carinyós, tendre, servicial, generós. Vas venir per fer-nos els pares més feliços del món, vam passar de ser una parella a ser una família de 3, i al teu costat estem aprenent cada dia a fer de pares, tu ens estàs ensenyant a fer-ho tant bé com sabem, tu tant petit com ets, ets la nostra meravella més gran. Ara, juntament amb la Júlia, tenim dues meravelles. I ara que mirem enrere, aquests 5 anys ens han passat molt ràpid, massa. Com diu la cançó: “Sembla ahir que vas néixer, i ara ja tens 5 anys”. I per molts i molts anys, vida nostra!!!! Gràcies per existir i fer-nos sentir tant afortunats al teu costat.

JOC HEURÍSTIC

ESCAMPAMENTA AMB ELS TAPS DE PLÀSTIC

Avui diumenge, mentre esmorzàvem, l’Arnau em diu: -mama, què podem fer avui?

I… per un instant he pensat en una cosa que encara no havia gosat treure pensant que la petita encara era petita per jugar-hi, ja que ara tot va a la boca i s’ha d’estar amb mil ulls. Els taps de plàstic (de totes les mides i colors). A casa fa temps que reciclem els taps, i quan tenim una bona bossada doncs els donem. Ara però, en tornem a tenir molts i avui ha estat una bona ocasió per a jugar-hi.

Fa setmanes que pots del “cola-cao”, pots de llet de fer les farinetes, etc… els anem guardant i la petita hi va jugant, passa estones a terra, fent rodolar els pots, donant-los cops, guardant-t’hi coses, les torna a treure…

I avui m’he atrevit a treure els taps de plàstic a veure què passava… Li he dit a l’Arnau: -Mira Arnau què trauré ara… M’ha mirat amb cara de sorpresa. Em diu: -La bossa dels taps? –Sí. Li he respòs. –Quan tu eres petit, també hi jugaves. A veure què en feu tu i la Júlia de tot això, però haurem d’estar al cas que no se’n fiqui cap a la boca.

I he agafat els pots grossos i juntament amb els taps, allà ho he deixat tot, al mig del terra de la cuina, no hi ha hagut nens durant una bona estona. Bé, si hi ha hagut nens, més aviat no hi ha hagut demanda de pares durant una estona, ells no han pas jugat amb silenci, només faltaria!!! Reien i cridaven, i sorprenentment la petita ens ha fet gràcia perquè agafava taps petits i intentava enroscar-los amb els grossos. Ha intentat fer encaixos amb taps de la mateixa mida. Al veure al germà que ficava taps als pots, ella feia el mateix. També l’imitava quan el germà omplia i omplia i girava el pot fent caure tots els taps, quina escampamenta! No paraven de riure! La petita a vegades feia servir la mà d’escombra mentre reia amb el soroll dels taps cap aquí i cap allà. Visca l’enrenou!!!

Aquest joc tant simple d’avui, té el nom de Joc heurístic. És un joc on a les escoles bressol hi és molt present a les aules d’infants d’entre 12 i 24 mesos. El joc heurístic és un joc de descoberta, on ficar i treure, tapar i destapar, omplir i buidar, obrir i tancar, encaixar, arrenglerar, abocar, fer lliscar, estirar, agrupar i separar, prémer, penjar i despenjar, comparar, aparellar… són algunes de les coses que es poden fer en aquest tipus de joc. Avui, els petits de casa n’han fet unes quantes d’activitats d’aquestes amb els taps.

A les escoles bressols, disposen de més material per jugar a aquest joc, com: trossos de mànega de diferents llargades, diàmetres i colors, cadenes de plàstic i metàl·liques, taps de suro, agulles d’estendre de plàstic i de fusta, taps de plàstic, taps metàl·lics, rul·los dels cabells, claus, clauers, petxines, anelles de fusta, argolles dels tovallons,…

A casa és impossible tenir tantes coses, però de ben segur que taps, agulles d’estendre, petxines, rulls de paper de cuina o de vàter, i alguna coseta més, tots en tenim. Així que animeu-vos que la diversió està assegurada!

La segona part del joc, és la de recollir, que no és tant divertida, l’adult ha de mostrar a l’infant que el material es recull i es fica dintre els pots o bosses de roba. Jo ho he intentat, però quan la petita ha vist que tenia uns quants taps dintre un vol enorme, ha agafat el vol i l’ha abocat completament fent que la seva rialla divertida motivés a que el germà fes el mateix J vaia dos!!!!

De què me n’he adonat avui… que ja estem en una altra etapa. M’ha fet adonar que la panera dels tresors fa uns dies que no se la mira, ja no li atrau… aix! Haurem d’endreçar-la, la petita es fa gran! I el gran, ha passat una estona divertida intentant fer construccions i seriacions amb els diferents taps, perquè hi havia sa germana que allò que feia el germà, allà anava ella a acabar-lo d’ajudar, hihihihihi 🙂

IMG_3915 IMG_3913 IMG_3916

LA TAULA DE LLUM

Aquesta setmana, vaig anar a l’escola de l’Arnau una tarda a explicar el meu ofici, estan treballant aquest projecte, i tot i que ja saben què fan les “senyos”, vaig pensar que havia de fer quelcom diferent i que els cridés l’atenció a l’Arnau i als seus companys. Els nens i nenes de p5 ja són personetes grans, i havia de sorprendre’ls! Així que, aprofitant que a l’escola on treballo tenim la gran sort de tenir una taula de llum, vaig demanar permís per agafar-la i poder fer una activitat a l’escola del meu fill. Els nens i nenes van “flipar” en colors. Mai més ben dit!

La taula de llum és una proposta perquè els infant puguin dur a terme una activitat centrada en la descoberta de l’entorn social i natural, i consisteix en deixar-los experimentar lliurement amb aquell material que es vulgui proposar.

De material n’hi ha infinitaaaaaaaaaaaaat: pedretes de colors (per ells anomenades, tresors!!!), plomes, motlles de pastisseria de mil i una formes, canyes de colors, paper de cel·lofana de mil colors per sobreposar colors, gots de plàstic de colors, les lletres de plàstic de colors per confegir paraules,… hi ha moooooolt material per poder treballar la imaginació, la lectoescriptura, experimentar amb farina, sorra, sal de colors… Molt i molt material que està a l’abast de trobar per a tothom.

Els infants van gaudir-ne de valent, disposar d’una taula així a l’escola és fantàstic, amb un racó de llums i ombres, la diversió amb l’aprenentatge està assegurat!!!

I aprofitant que aquest dia la mama tenia una taula de llum, vam jugar-hi a casa!!! Mare meva la petita quan va veure que allò feia llum! I l’Arnau tenia la taula per ell i la seva germana! Vam utilitzar tot el material i més! L’Arnau va tenir la magnífica idea d’agafar les ampolles sensorials, les va remenar totes i la cara de sorpresa, veient com les ampolles amb purpurina flotaven deixant anar tot un vano de colors, era genial!

I va arribar el pare! I el pare també es va sumar a jugar-hi! Una experiència genial per passar amb els nens, i també deixar-los al seu aire perquè facin el que vulguin!!! J

Una pàgina genial per veure material per comprar de tot i més, i fins i tot taules de llum, és a: jugarijugar!!!

Anna Aligué, mooooooooooooltes gràcies per deixar-me la taula de llum!!!! Ja li pots dir a l’Agustí que és genial, bé, ja ho sabeu 🙂

El tió aquest Nadal, ens en portarà una!!! Tenim un avi manetes que ja n’està fabricant una!!!! 🙂
IMG_3847IMG_3848

BLOCS LÒGICS

Dies enrere, vaig rescatar de l’armari, una maleta de fusta molt especial. El contingut de la maleta, uns blocs lògics que vaig fer juntament amb altres companyes quan feia la carrera de magisteri. Quan li vaig ensenyar a l’Arnau, de seguida hi va voler jugar, i vàrem fer la gran parada a terra, tot mostrant-li el material i en què consistia això dels blocs lògics.

Les mates! Aquestes ajuden a les criatures a: adaptar-se al medi, guanyar autonomia, combinar diferents punts de vista, treballar en equip i confiar en les seves pròpies capacitats per influir sobre el món. I els blocs lògics són un conjunt de figures que podem agrupar segons diferents atributs i podem començar a fer-los servir a P3.

Els blocs lògics més coneguts són els blocs lògics de Dienes (a internet hi ha molta informació) en els que hi ha quatre formes diferents: quadrat, triangle, cercle i rectangle. Aquestes formes poden ser de color blau, vermell o groc. A més poden ser grans o petites; gruixudes o primes.

Amb els blocs lògics podem jugar a fer agrupacions segons una condició o més d’una condició, per exemple: trobar els cercles que siguin petits i blaus; o fer seriacions. Es pot anar augmentant el nivell de dificultat a mesura que els infants van adquirint els coneixements i les estratègies lògiques. Així que, començarem sempre distingint només un atribut i, poc a poc, anirem introduint atributs, també es pot anar incorporant les etiquetes negatives, etc… Els blocs lògics donen molt de joc.

Els que nosaltres tenim a casa, són blocs de samarretes i pantalons, de tres colors (blau, vermell i groc), de tres mides: gran, mitjà i petit, i amb tacte: suau i rugós.

Al començament de jugar-hi vaig començar a posar-li un parell de condicions, després vaig anar augmentant la dificultat, vaig afegir les etiquetes negatives, i un cop assolits un gran grapat de propostes, vam afegir al joc els daus, aquests eren els qui manaven les condicions. Després ja, el vaig deixar a ell sol que experimentés, joc lliure, on ell mateix es va crear el seu propi joc.IMG_3633

El part de la Júlia

DSC_0359La meva DPP era el 26 d’octubre, bé, era la data que m’havia dit el ginecòleg, però perquè la gent no m’atabalés, els deia que l’esperàvem per la primera setmana de novembre. Per mi, acabava concretament el 2 de novembre. I així va ser, que aquest dia va decidir sortir. I dic perquè la gent no m’atabalés perquè per l’Arnau va ser horrorós, va sortir quan va voler, però és clar, això de posar dates i que després una “caduqui” i tot segueixi igual… La ditxosa pregunteta de: Encara no? Em venien unes ganes tant en un embaràs com a l’altre de dir, que no em veieu o què? Les primeres interessades som les mares a veure la carona dels nostres fillets… Així que per a la Júlia, no em van atabalar ni la meitat, els deia que encara no havia “caducat”. Ara, sempre hi ha la típica iaia que t’avisa de quan hi ha canvi de lluna…

Doncs res… dos dies abans que naixés, vaig començar a tenir contraccions, algunes feien un mal molt suau, i si m’estirava marxaven. Però allò en qualsevol moment s’activaria per anar de debò…

El dia 1 a la tarda, ostres, les contraccions eren molt notòries. Havíem quedat amb la família per fer la castanyada al vespre, no sabia si podríem anar-hi. Però un cop més, em vaig estirar i van passar. Així que vam anar a ca els avis a fer la castanyada. Que booooo tot!!!! Els panellets i les castanyes eren taaaant bons, que vist l’estat en què em trobava, si aquella nit m’engreixava un parell de quilets, quin mal feia? Hahahahaha… si m’hagués vist la llevadora, total, portava 18 kg, no venia d’un o dos més… 😉

Jo em vaig ben atipar, però aviat tornarien les contraccions, feien pupa, però era suportable. Em vaig haver d’aixecar, no estava bé asseguda, i quan em passava la contracció doncs res, tornem-hi amb la xerinola del dia que érem. La meva sogra que anava dient: aquesta nit, anireu de part. Un tiet que també deia que hauríem de córrer… i vam decidir anar cap a casa, tots 3, potser seria l’última nit que podríem dormir tots 3 solets abans de l’arribada de la petita.

I va passar la nit, i va arribar el matí. Eren les 8h del matí quan vaig obrir els ulls. Ostres! Encara estava sencera! I ni una contracció en tota la nit. Però al llit no estava bé, i em vaig llevar. Me’n vaig anar a mirar la tv al menjador, però no mirava res, li parlava interiorment a la Júlia: va petita, surt! Avui és un bon dia. A quarts de nou del matí, uns recargolins de mal de panxa, van començar a fer acte de presència, i jo ni cas… òndia, un altre recargolí! I un altre! Vaig pensar que potser havia de mirar cada quan tenia allò, i sorpresa, eren cada 5 minuts!!! Allò era anar de part ja? Feia mal sí, però era suportable. No sabia què havia de fer. Vaig pensar que quan es llevessin els homes de la casa en parlaríem. I eren les 9h i poc quan els vaig sentir a parlar. El pare li deia al fill: Ens llevarem, esmorzarem, i anirem a la piscina. A la piscina???? Hahahahaha quan van baixar al menjador, li vaig dir al pare: crec que avui no hi ha piscina. I em va mirar amb cara de, què dius????? I em va dir: què vols que fem? I res, doncs esmorzar!!! Hahahaha però per alguna estranya circumstància a mi no em venia de gust esmorzar, li vaig dir que me n’anava a la dutxa i potser esmorzaria després…

Buaaaaaaaaaaaa, aquells dolors, recargolins o el què fossin, ja no eren cada 5 minuts. No ho recordo gaire com em vaig dutxar i vestir, però va ser rapidet perquè aquell dolor venia cada 3 minuts! Coi!! Ja m’ho havien dit que els segons tot era més ràpid, però tant? Estava emocionada, però tranquil·la, també “acollonida”, no volia parir a casa… hahahaha             vaig baixar a la cuina i quan li vaig dir al meu home que truqués als seus pares perquè vinguessin a buscar l’Arnau perquè tenia contraccions cada 3 minuts, la seva cara va ser un poema!!! Hahahaha tot i voler aparentar tranquil·litat, i que els va dir que no corressin però que tampoc s’encantessin… els pobres avis en dos minuts van ser a casa. Jo ja no podia articular paraula quan tenia la contracció, m’agafava on podia, respirava, no podia fer res més. Sentia la meva sogra: –Xavier, heu de marxar!!!! Hahaha                                                                                                                                   Però, un moment!!!!! M’havia d’acomiadar del meu gran amor, el meu Arnau! Estaria només unes hores sense veure’l, però me’l volia menjar a petons. Em vaig ajupir i li vaig dir: –Arnau, marxem a l’hospital perquè em sembla que la Júlia ja vol sortir. I ell, amb uns ulls com taronges va exclamar content: –Sí, mama?!!! I jo vaig fer que sí. Li vam dir que es quedaria amb els avis i que de seguida que la Júlia sortís, els trucaríem perquè vinguessin a conèixer-la. Que wai! Quins moments!!! Volia plorar, d’emoció, quan tornés a veure l’Arnau ja seríem 4…!

De camí a l’hospital (quarts d’11 del matí) vaig trucar als meus pares, als meus germans,… –la cosa pot anar per llarg, no vingueu pas a l’hospital, ja us avisarem els deia.

A l’arribar a l’hospital (quasi les 11h), era més que evident el motiu pel qual entrava per urgències, i allò feia pupa. Em van fer passar de seguida i en un plis plas vam estar a la planta dels paritoris. Estrenàvem sales! Que xulo que estava tot, molt diferent de quan vam tenir l’Arnau. Ara entràvem en una habitació en que ho faríem tot allà, dilatar, parir, la recuperació… uau!

Una llevadora molt dolça es va presentar, i en tot moment em vaig sentir recolzada per ella. Em va deixar fer el què vaig voler, estar asseguda, estirada, anar al lavabo, em portava la pilota de pilates, em mirava, m’animava i em deia que ho estava fent molt bé, que no em volia atabalar. De tant en tant marxava. Em va demanar si volia l’epidural, vaig arribar dilatada de 4cm, li vaig dir que no ho sabia, volia esperar una mica més… Ella em va dir que si decidia posar-me-la potser no podria perquè no hi havia el paper signat de l’epidural. I jo vaig posar-me nerviosa per moments!!! No sabia si la volia, però alhora vaig pensar que com era que no hi havia el paper autoritzant l’epidural!!! Era com noooooooooooooo, sisplau porteu-me un paper que us signo el que vulgueu! En aquells moments crec que les contraccions van anar més ràpid, i feien cada cop més pupa… i finalment, no vaig poder més, vaig demanar l’epidural. Estava de 7 quan va venir l’anestesista. Un personatge que es creia molt graciós: –Ara estàs al moment més divertit, oi? Què? Si hagués tingut forces, en aquell moment l’hagués escanyat. Sort en va tenir que estava concentrada en altres coses! Li vaig demanar que sis plau em posés la dosi justa d’epidural, que volia sentir-ho tot, que just em calmés una mica el dolor. I sí, li vaig perdonar la gracieta perquè ho va fer molt bé, aquell dolor es va calmar considerablement, veuríem després alhora d’empènyer què passaria.

Als moments previs de l’anestesista, dir que el meu estimat home, em va tirar 4 fotos amb el mòbil, si hagués pogut li hagués ficat el mòbil per un lloc, dies després de parir i sempre que me les miro, em fa enyorança i gràcia veure’m les cares d’aquells moments.

10 minuts després d’haver-me posat l’epidural, vaig notar un xof!!!! –he trencat aigües! Li vaig dir al meu home. Em va mirar amb cara de sorpresa. No reaccionava… hahahaha li vaig demanar que avisés a la llevadora. Aquesta va entrar, em va mirar i… sí, havia trencat aigües. Em va dir que en 20 minuts tornaria perquè segur que passat aquest temps jo tindria ganes d’empènyer. Quan va marxar, li vaig dir al meu home, que si que ho tenien controlat, no? Però no, cada dona és un món, i només 10 minuts després de trencar aigües, vaig notar que havia d’empènyer. I vaig cridar al meu home: –Que vinguin que tinc ganes d’empènyer! Ell sorprès, mirant el rellotge com volent dir que havia dit 20 minuts… i jo que crido: –que començo a empènyer!!! Va volar! Hahahaha

Vinga va, allò ja anava en serio! Arribava el moment més emocionant de la meva vida per segona vegada!!!! –Estàs ben dilatada, Cristina! Quan vulguis pots empènyer!!! Jo t’aniré dient quan has de respirar, quan has de parar, quan has d’agafar aire, ho estàs fent molt bé, d’aquí poc tindràs la teva nena sobre teu…. Uoooooooooooooooooooo, vinga vaaaa! Li hagués fet un petó a l’anestesista! Ho estava notant tot, i no feia mal (bé, molt poquet)!!! Bravooooo!!!! I sí, 4 empentes i fora, l’expulsió va ser relativament ràpid. Allà estava la meva filla! Sé que abans de veure-la vaig tirar el cap enrere, mirant la paret que tenia al darrere, jo hi havia vist un rellotge. Les 13’35h. No sé perquè vaig mirar l’hora, em va sortir així.

Per a tu Júlia:

I de seguida et van posar sobre meu. Oh, Déu meu, que rosadeta i bonica que eres. I que matoneta!!!! Em deien que venies més petita que l’Arnau, i es van equivocar de més de 700 grams, perquè vas pesar 4’015kg!!! Hahahaha I el temps es va parar, i em queien les llàgrimes, i al pare també. Ja et tenia sobre meu. I tots 3 abraçats, amb la mateixa adrenalina i les emocions a flor de pell que amb el naixement de l’Arnau. A dintre la panxona ja t’estimava, però un cop a fora, va ser reafirmar-me amb la meva estimació amb un enamorament desmesurat. Quin miracle de la vida! Havies sortit de dintre meu, com si res, valenta que vas ser tot l’embaràs. Tu sempre vas tenir ganes de viure i així ho vas lluitar i ho vam lluitar les dues. Havia de ser així. Havies de venir aquest món per omplir-nos d’encara més felicitat. Per acabar de completar el nostre trenca-closques de 3. L’equip de tres s’ampliava a quatre. Princesa, vas venir per fer-nos feliços a uns pares i a un germà que frisava per conèixer-te. Allà estàvem, fent pell amb pell, el pare que tirava fotos, que plorava, jo et mirava i remirava, i les persones que hi havia en aquella habitació ens van ajudar a que tu i jo féssim la nostra connexió amb la lactància. Et vas enganxar com si res!!!! I el temps continuava parat, tu xumaves i xumaves. Tot era perfecte. No sé quanta estona va passar, però al cap d’una estona allà mateix et van fer el què tocava, netejar-te, vestir-te, mirar que estiguessis bé… el pare i jo et miràvem i el pare com va fer amb l’Arnau, em va dir que tenies tots els ditets, tots. Quin plorar…. A mi de mentre em cosien 2 puntets de res, i el temps restava parat, només volia agafar-te de nou. I ja vestideta amb el teu conjuntet, als meus braços vas tornar per no deixar-te anar més. El pare que de seguida va trucar als avis: -que s’hi posi l’Arnau! Quina veueta es sentia! –Ja ha nascut la Júlia? Demanava…. Síiiiii, i té moltes ganes de conèixer-te, Arnau!!!!  

I un any després, ets l’alegria de la casa, juntament amb el teu germà. Us heu convertit en uns germans inseparables, que desbordeu felicitat i amor pels 4 costats. Que bonics que sou, i que feliços ens feu 🙂

Uns pares de colors, molt feliços de l’equip que formem!

Una entrada fugaç. Vull més temps…!

No vull fer una entrada molt llarga… però aquest cap de setmana la marona de colors, ha estat tot un arc de sant martí passant per moltes tonalitats…

Demà la petita fa un any, un any ja!!! Com pot passar tant ràpid el temps. És injust. Al llarg del dia d’avui, entre preparar la festa de la petita de casa, globus, garlandes, cartellets… preparar dinar per a la família (gràcies avis i tiets per ser-hi), un germà molt esverat i content, panellets, pastissos, vi, cava, bombons, galetes, que no falti de res, l’espelmeta de la Minnie, lluminetes…. ostres! Encara he d’acabar de retallar els titelles de dit que portarà demà la princesa pels seus companys/es d’escoleta…

I tot això, mentre la meva ment no para… voldria tenir més temps pel blog, tinc moltes coses apuntades per fer unes bones propostes i entrades (gràcies per les propostes que em van arribant), voldria tenir més temps per dedicar-les a fer manualitats, àlbums (per l’Arnau ho portava tot al dia, però ara al pc hi ha una carpeta que diu: fotos, i n’hi ha moltes per classificar, vull temps,… voldria temps… buf…! Tot i així ric, hi ha qui em diu que em sobra temps pel fet de tenir un blog.

La meva ment no para, però jo paro un moment ara que està tot recollit, que els nens dormen (han acabat rendits, molts regals i il·lusions per a tots dos), i m’entra la tonteria… em caurien les llàgrimes, i de ben segur que entre avui i demà acabaran caient… un any! Com és possible que tu, petita princesa, ja ens facis un any! Voldria parar el temps, corre massa. Però estic contenta, t’estic gaudint infinit, aquí va el meu temps, per a tu i el teu germà. Alhora, estic esgotada…! Esteu a “tope” des que us lleveu fins que arriba l’hora de sopar… esgotament, a vegades fins i tot hi ha plors, els pares també estem cansats, hi ha dies que la paciència no és la mateixa per part de pares i per part de nens, aix! No sabem fer-ho millor.

És injust que ens passem el dia corrent, hem de fer això, allò altre, i acaba el dia i tornem a començar, amb llistes interminables de coses per a fer i que no arribem a tot, almenys jo, no hi arribo, no sóc una súperwoman, però si intento ser una súper mare, tot i que no sempre me n’ensurto. Intento ser el que no van ser amb mi i crec que ho faig prou bé, però el temps… maleït temps, vull més hores al dia, i alhora quan cau la nit, no puc més… estic cansada i esgotada, i penso: totes les mares del món es deuen sentir com jo? O potser sóc jo que no gestiono bé les hores, o sóc jo que vull fer masses coses… però clar, la súperwoman que no vol ser una súperwoman treballa, i a casa…: planxa, menjars, dutxes, sopars, roba, i més roba (que es reprodueix o què?), una jornada invisible, i entre tot això, jocs i més jocs amb els petits, no se’ls hi acaben les piles!

El cap, el cap no para i també em passa per la ment que aquest mes, el meu fill gran farà 5 anys… 5 anys? Però com han passat tant ràpid? Alhora penso que fa 5 anys que no faig una nit sencera… Uauuuu! 5 anys! I fa 2 mesos que les meves hores de son són entre 5-6 hores i no seguides, perquè hi ha una petita que des que la mare treballa reclama molt més la mama, i fem pit, i s’adorm, i m’adormo fins… Ei, però és molt wai ser mare!!! J

El cap que sempre pensa, i en aquests 5 anys, n’han passat de coses…. ja no recordo què feia abans de tenir fills, i penso, com podia viure sense ells? Primer amb l’Arnau, i ara amb la Júlia… Ells m’omplen les meves hores, totes! Igual que m’omplen el cor.

El cap no para, i avui, un missatge de felicitació del facebook ja m’ha fet estar melancòlica, hi ha persones que passen per la teva vida i deixen petjades, i saben entendrir-te, i gràcies d’aquests records que tot es perdona i a floreix el veritable motiu del què ens va unir, uns nens preciosos apunt de fer 5 anys tots plegats.

El cap no para, i avui a la festa, als nens no els ha faltat de res, però també han faltat persones que són importants. Però no passa res, la vida és així. Potser un dia tot canvia, qui sap.

Buf, quin arc de sant martí…

Júlia, demà fas 1 any! I els pares crec que hem fet la mateixa festa preciosa que va tenir l’Arnau al 1r anyet… Arnau, ara a preparar la teva. Quina il·lusió que tens! Farem tot el possible perquè sigui inoblidable.

El cap no para, i quan tot està en silenci, és quan el cap treballa més. Un cap de setmana de moltes emocions, sentiments, records… no volia fer entrada llarga, ja paro, se’m barregen els pensaments i encara he d’acabar de retallar els titelles de dit pels nens i nenes de l’escoleta de la petita 🙂IMG_3486