Jaime y las gafas mágicas

A la revisió dels 4 anys, la pediatra ens va comentar que entre els 4 i 5 anys, s’ha de fer una visita a l’oftalmòleg, i així ho vam fer. Tot bé. L’Arnau tenia la vista correcte. L’oftalmòleg ens va dir que el protocol aconsella que al cap de mig any (més o menys) se n’ha de fer una altra on han de dilatar les pupil·les. Ai mare! Posar gotes als ulls, com ho faríem!? Vam decidir que quan ens toqués fer-ho ja ens en preocuparíem.

Passa el mig any, i el dia abans li expliquem que l’endemà hem d’anar a l’oftalmòleg a mirar de nou la vista, però que aquest cop tirarem unes gotes abans de sortir de casa, i que de camí a Barcelona ho farem 2 cops més. Sorprenentment ens diu: Ah, vale! O sigui que aquella preocupació de tirar gotes ja no hi és.

L’endemà, tot va com una seda. Quan hem arribat a la consulta hem tirat les gotes com si res. Però fa cosa, quines pupil·les, com han crescut!

La primera fase de la visita va bé. Veu tots els dibuixets que li van ensenyant. Des del més gran al més petit. Tot correcte. A la segona fase, ull dret perfecte, però a l’altre, jo ja veig que se’l mira més del compte. Però com una galleda d’aigua freda, ens diu que ha de portar ulleres. Hipermetropia. L’ull esquerre força més la vista que l’ull dret.

La hipermetropia, és la mala visió de prop. Les imatges no s’enfoquen clarament. Els objectes de lluny es veuen bé, però els propers es veuen borrosos.

La hipermetropia es pot experimentar de formes diferents. Algunes no presenten cap tipus de problema, especialment quan són petits, altres, amb una hipermetropia considerable, poden tenir visió borrosa a qualsevol distància, a prop o lluny. És un problema d’enfocament d’imatges.

Ens diu que el que té és normal a la seva edat, però noi, no ho esperàvem i crec que se’ns nota tant a la cara que ens diu que si ens hem de quedar més tranquils demanem una segona opinió.

L’oftalmòleg ens comenta que les hi posarem per correcció, que possiblement siguin uns anys només, però d’això els pares ens ho agafem amb pinces i a ell no li comentem per no crear falses expectatives.

Ens explica que la hipermetropia és molt normal a la infantesa. Així que veurem com va evolucionant tot plegat.

No passa res que porti ulleres, només que sobta, nosaltres l’hem vist sempre bé. Bé, no li hem detectat res al nostre fill, però jo tenia la “mosca” al nas en un moment de la setmana. Els divendres al vespre, és el dia que li deixem la Tablet, i aquí és quan al moment de parlar-li, que l’Arnau et mirava i el veies que obria molt els ulls, els tancava i tornava a obrir. Ara sabem que el que feia és enfocar de nou la vista. Jo creia que era el cansament de la setmana, no sé, al dir a la primera visita que estava bé, doncs jo em deia el mateix, està bé de la vista. Ell no s’ha queixat mai, ni de mal de cap, ni que no veiés…

A l’Arnau, li vam explicar allà mateix el que havia dit l’especialista, i un cop més, una lliçó per part d’ell: Ah! Portaré ulleres com en Pau! 

Doncs sí! Portarà ulleres com en Pau, i què? Ell li donarà la importància que li donem nosaltres. Portar ulleres no és un problema, jo bé que en porto! Al pare li sap greu, i a mi també, però amb la meva feina, li explico al pare de colors amoïnat, que ja he avisat a uns quants pares perquè portin el seu fill a l’oftalmòleg, i no passa res. L’Arnau fa p5, el procés de la lectoescriptura està més present que mai, així que endavant!!!!

Parlant amb el pare, el fet que porti ulleres, per la meva part de sentiment potser de pena o angoixa, ve perquè ell s’hi adapti bé, que les vulgui portar, i sobretot, el com el veuran els companys de classe. 5 anys, són petits, però ja no tant i els pares tenim por que surti algun “graciós” que pugui enriure-se’n. Però parlant amb la seva mestra, la Maria, ens tranquil·litza perquè vetllarà perquè això no passi.

La mare de colors, preocupada per com anirà tot abans no ens arriben les ulleres, ja busca llibres i contes de com poder tractar el tema. I trobo aquest conte: “Jaime y las gafas mágicas” (editorial Blume), una mare anys abans es va trobar igual que nosaltres. Quina alegria que hi hagi pares que comparteixin el mateix, que hagin sentit el mateix que nosaltres. Això ajuda un munt.

Farts de voltar llibreries, no el trobem, sí que n’hi ha algun de conte sobre la vista, però les imatges no m’acaben de convèncer, així que el busquem per internet i…. el trobem!!!!

El mateix dia que l’Arnau estrena les seves súper ulleres del barça, ens arriba també el conte!!!! Li encanta! També a nosaltres! El protagonista del conte, és capaç de veure coses que els altres nens no poden veure!!!! Les seves ulleres, són màgiques! I ja mai més voldrà anar sense elles.

El conte pot ser de gran ajuda perquè els infants que han de portar ulleres li trobin la seva gràcia i fins i tot estiguin orgullosos de dur-les.

I l’Arnau se’n porta el conte a l’escola, i la Maria (la seva tutora) ens diu que tots els nens i nenes de la classe també volen portar ulleres. El deu haver explicat molt bé!!!!

Ara ens hi hem d’anar adaptant. Això costa una mica, ja ens ho va dir l’especialista i la noia de l’òptica. Però paciència, i a poc a poc.

Agraïments:

Diuen que sempre hem de ser agraïts per tot el què ens passa, i jo n’estic molt d’agraïda perquè tot és un aprenentatge. El primer agraïment, al meu fill, perquè per mi és molt especial, i m’ho demostra sempre sorprenent-me amb la seva capacitat d’entendre les coses.

A la Mònica, la mare d’en Pau, que l’he nombrat en l’escrit amb el seu consentiment. I perquè parlar-ne amb tu, hem pogut compartir aquesta explosió de barreja de sentiments.

A la Jèssica, perquè has estat molt pendents de nosaltres aquests dies, preocupant-te per l’Arnau, la mare i el pare. Ets una bona amiga.

A la Maria, la seva tutora, per vetllar pel nostre fill i de les seves ulleres!!!!

A l’Anna (de l’òptica) per atendre’ns tant bé i atendre’ns amb tanta professionalitat.

I gràcies, gràcies, gràcies, a tots els qui aquests dies ens anem trobant i li tireu tants “piropos” a l’Arnau i li dieu com de guapo està amb les seves ulleres, perquè la veritat, ho està!!!! 🙂IMG_3244

Anuncis

El racó del conte

El primer CONTE que va tenir l’Arnau, va ser un conte per la banyera. Encara el tenim! I ara hi juga la Júlia. Ja amb mesos, per casa van anar voltant contes de roba, de fàcil manipulació. Els contes són un objecte més de l’entorn dels més petits. Poc a poc, en l’etaIMG_2965pa que ara es troba la petita (té 11 mesos) doncs el què fa és: mossegar-lo, arrossegar-lo, mirar-lo (sovint del revés), li dóna cops… A mesura que l’infant va creixent, ja és capaç de manipular els contes d’una manera més precisa i curosa: pot passar pàgines, observar les imatges, compartir-lo amb l’adult… Tot això el farà gaudir d’aquest objecte que li parla a través de l’adult i és gràcies a aquesta interacció carregada de fort contingut emotiu (mirades, to de veu, carícies…) que aquest objecte acaba esdevenint la joguina preferida de l’infant.

Els nens/es petits, utilitzen tots els sentits per llegir, per això buscarem contes: de tocar, d’escoltar, de mirar, amb petites sorpreses (els que fan sons els hi encanta!…).

A casa, des que l’Arnau era ben petit, tenim l’hàbit i rutina de llegir un conte o dos (sinó són molt llargs) abans d’anar a dormir. Abans de l’arribada de la petita, fèiem que un dia l’explicava el pare i l’altre la mare… però ara la mare ho fa més quan pot, o quan anem a la biblioteca a agafar algun conte i el mirem i l’expliquem a la tarda. Així que el pare és qui cada dia explica un conte. Però val a dir que, fa un temps, que el pare a vegades no explica cap conte (per desig de l’Arnau), i el que explica són històries fantàstiques! Li encanten! Sobretot quan es posen amb el lot sota els llençols.

Els contes, les històries, preparen l’infant per a les imatges mentals. Crea una etapa de desenvolupament de la imaginació, i per preparar-lo per gaudir. Els contes infantils formen part de imaginació que s’adapta a la capacitat de comprensió de la infància (perquè és molt creativa, perquè està plena de personatges fantàstics, etc.).

Com és el racó del conte que tenim a casa? Doncs molt senzillet, terra tou, un sofaret petit (tot i que sovint seu a terra o sobre algun coixí), i els contes es troben guardats en caixes de cartró (drets com a la biblioteca). Alhora d’escollir un conte, fa gràcia com fa moure els contes, sembla un autèntic homenet seleccionant allò que li interessa depenent del tema que li passa pel cap. Ja fa un temps també, que l’Arnau passa estones a la seva habitació tranquil·let en el seu raconet, endinsant-se així dins el món de la fantasia.

Tot i tenir el seu racó de contes a la seva habitació, també tenim contes al menjador… i ara s’estrena amb el raconet, la petita de casa.

ON ÉS EL MEU XUMET?

En els últims dies he parlat d’aquest conte a diferents marones que es troben amb el dubte de treure o no el xumet o pipa. Vull compartir el conte que a l’Arnau en aquell moment li va anar tant bé. Quan l’Arnau va deixar la pipa tenia 2 anys i 4 mesos. Quan li vam explicar aquest conte va ser perquè cada cop tenia més dependència de la pipa, la volia a tothora. El vam treballar durant dues setmanes ben bones abans de fer el pas. Li encantava el conte, potser pel fet que un gos li pren la pipa a la protagonista del conte, després al gos li pren el gat, a aquest un ocell, a aquest un peix… tothom se l’ha ficat a la boca. Una història que als més petits els hi agrada. Fins que és clar, quan li arriba de nou la pipa a la nena, aquesta no la vol, ecs!!! Si tothom li ha xumat la pipa!!!!

I així va ser que, aprofitant que a casa tenim dues gatones, un dia l’Arnau, es va trobar les pipes a les menjadores de les gates. Quan ho va veure, va dir que no les volia, que li havia passat com a la Bruna del conte!!!!

El seu pare i jo no donàvem crèdit!!! Realment havia estat així de fàcil? Durant el dia en vam anar parlant del tema. Fins que a la nit, la va demanar, li vam recordar el què havia passat aquell dia, que les gatetes les havien xumat. Li vam demanar si volia que les anéssim a buscar, però va respondre amb un: NOOOOO!!!

He de dir, que vam guardar un parell de pipes per si a mitja nit plorava demanant-la o si la necessitava en algun moment d’intranquil·litat de la nit… però no, la nit va anar bé. I la següent nit, va tornar a demanar la pipa, i li vam tornar a explicar què havia passat el dia abans, li vam tornar a demanar si la volia, va dir que no, i la nit va anar bé. No la va demanar més. Aquell conte va rodolar uns dies més, i encara quan el veu, se’l mira i parlem de com ja no va voler més les pipes.

Realment, amb l’Arnau va ser així. Això no vol dir que a tots els nens els hi vagi bé aquest conte, o aquest recurs. Cada nen i nena és un món i a cadascú coneix el que li pot anar bé o no al seu fill o filla 🙂

Jo explico la nostra experiència per si algú li serveix.
IMG_2919