Quan em vaig quedar embarassada del meu fill, vaig sentir una alegria i felicitat infinita. Era impossible de descriure, estava radiant. Seria mare. No me’n sabia avenir que ja pogués estimar algú a qui encara no coneixia. I quan el vaig tenir als meus braços, tenia por, por de no fer-ho bé, però hi havia quelcom més gran que la por, una felicitat immensa per tenir aquella criatureta entre els meus braços. –Sóc la mama! Li vaig dir entre llàgrimes que es fonien amb les del pare. Com si ell no ho sabés prou que érem els seus pares.

El temps va passant, i aquell amor que sentim els pares, creix dia a dia desmesuradament. Com es pot arribar a estimar tan?

I un dia, els pares ens plantegem tenir un germanet o germaneta… i sense quasi adonar-nos, aviat veiem un positiu. De nou, és automàtic, quan una dona veu un positiu, és un moment màgic, ja res és igual. Portes una vida a dintre la panxa, tot es transforma i fas mil plans dintre el teu cap… però aleshores, un dia, tot s’atura, i aquella vida no tira endavant. El món s’ensorra, les llàgrimes vessen sense parar, la ràbia i la frustració apareixen del no res i s’instal·len una llarga temporada. Però el teu fill gran va creixent. I aquell dolor que sents va marxant, es va fent petit, i passen les setmanes, i passen els mesos i quan el record ja no fa aquell mal que et deixava sense quasi aire, de nou els pares, ens plantegem l’idea d’un germanet o germaneta. Però ara fa por, fa por que no torni anar bé, però això és una possibilitat que no li podem donar molta importància, ja ens ha passat un cop, no es tornarà a repetir.

I així és, un dia, aquell aparell dóna positiu. Les llàgrimes de felicitat i por cauen per la meva cara, però hem de ser positius, tot anirà bé. I tan és si és nen o nena, el que volem és que tot vagi bé. I tot va bé, i la panxa va creixent, i ens diuen que és una nena. El germà que no entén res, en aquell moment ell volia un nen, i demana perquè té vulva i no penis… però al cap de poc, ja l’estima com l’estimem nosaltres, una nena. I jo que em pensava que no podria estimar més d’aquella manera que estimes al primer fill, m’equivocava. I els estimes igual. I estimes cada dia més i més. Ets incapaç d’estimar d’una altra manera. Aquell amor incondicional que l’única cosa que et fa por, és de com ho faràs quan la petita hagi nascut: podré dividir-me? I quan el gran em necessiti? És que la petita també em necessitarà… i si… i si res! No saps com, però ho fas tot per ells, i et divideixes igual, i els estimes igual, i te’ls poses a tots dos a la falda, i ho fas tot amb els dos, i quan dic tot, és tot.

I aquell amor que sentim els pares pels fills, creix cada dia, i com tots els pares del món mundial, ho fem tan bé com sabem, ningú neix ensenyat, i el gran que per tu encara és petit, però ja no és tan petit, cuida la germana com si també fos la seva filla. El pare i la mare que de tan en tan ens mirem, i ens diem que no ho fem tan malament, oi?

A part de l’amor de pares a fills, hi ha un amor igual de gran, i és l’amor entre germans.

És increïble, que només han passat 10 mesos i mig des que la petita va arribar a les nostres vides, i la protecció que li ofereix el seu germà fa que ella se’n adoni, i per ella és el seu heroi. Ja se n’ha adonat que ell,el germà gran, la cuida. I ella li somriu, i ell li somriu a ella. Quant d’amor!!!

Aviat la petita farà un any, i el germà 5, i tenen tanta complicitat que a vegades somio com serà el futur quan siguin grans. Demano que no canviïn. Me’ls imagino igual de còmplices que ara.

El pare i la mare que de tan en tan ens mirem, i ens diem que no ho fem tan malament, oi?

Tindran camins semblants, diferents? De ben segur que es barallaran, tots els germans ho fan, jo ho vaig fer amb els meus, però segur que es tindran si un necessita l’altre. Ara ja ho fan. És curiós, quan la petita plora, ve el seu “salvador” a veure què li passa, i si per alguna cosa, el germà gran plora, la petita també plora! I s’abracen, i s’estimen. Ja es donen suport, es donen la mà.

Segur que junts aprendran moltes coses, que compartiran secrets, que tindran dubtes, que seran a part de germans grans companys, almenys nosaltres intentarem continuar com fins ara. Fent que s’estimin desmesuradament.

Aquests dies de tornada a la rutina, el gran demana com li ha anat a la germana l’escola bressol, si ha plorat, i li diu que no passa res. El gran està pletòric, i és que ja fa P5! Però a les tardes ens costa i seria genial poder-se quedar a casa amb la mare i la germana… Però la tarda passa de seguida, i mare i filla esperem a la porta de l’aula, que surti el germà gran. Aquest surt amb un somriure d’orella a orella, i jo que ja estic ajupida apunt perquè ens faci un petó, em sorprèn que no em fa un petó a mi primer, ni li fa primer a la seva germana… té un amor i una passió tan gran, que tot i essent “petit” té uns braços tan grans que hi cabem les dues entre els seus braços, i ens abraça a les dues alhora tan i tan fort que li puc sentir el cor. El meu també el puc sentir, sent orgull i felicitat. I el germà gran que acaba el dia: -mama, saps que jo volia una nena quan tenies la Júlia a la panxa?

Al vespre, amb el pare de colors, que li explico el que sento, i ens IMG_1889mirem, i ens diem que no ho fem tan malament, oi?

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s